divendres, 17 de desembre de 2010

Sensitivitat high-technology

Espero poder conviure-hi amb normalitat. Cada carícia meva que li provoca una petita vibració que s'esbaeix a mesura que puja pels meus dits és massa. Massa eròtic per mi. Que tu ets gris metàl·lic però la meva carn és tova; i em desborda. I a mi, així, em costa configurar la nostra relació. Connectarem però a la llarga espero no sentir-me especial en cada contacte... Que per mi això d'un mòbil amb pantalla tàctil m'és massa modern.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

per ser inequívoc

 Las lletras molt bonas son;
Pero no las vol lo mon
Dels quatre cents aforismes catalans de Joan Carlos Amat

Ell només vol el gest

Abandonar ser pres
de  les paraules
per fi ser-ho dels fets

 

dijous, 2 de setembre de 2010

principi d'eternitat

les coses que ens passen
ens passen per sempre

dilluns, 2 d’agost de 2010

Claredat

No hi ha per què patir. Patir
d'endevinar-nos en la foscor.

És, la llum de la foscor,
la llum de les estrelles...
alguna llum millor?

Si caminem amb claredat
no importa,
què importa si nit, o si dia.

És témer si el cel és emboirat.

Si ni el sol es veu en cor
d'escalfar-nos l'interior,

si ni la lluna es veu capaç
de caminar pel nostre pas.

dimarts, 27 de juliol de 2010

Repensem la llibertat

Repensem el pensar
i que per ser lliures
no ens calgui fer-ho.
Només sentir-nos-hi,
sense ser-ne conscients.

No és ser lliure
sinó ser llibertat.

I muts proclamar
(perquè no ho diem,
actuem)
que som el que fem
per canviar el que som.

dimarts, 29 de juny de 2010

fuga-fugaç-de-dalt-a-baix

En la fragilitat de les hores repescades de l'oblit.

Començo a pensar i penso en que pensar pensant-me em pansirà, quedant-me al final massa esmaperdut per passejar, llavors em pessigo mentre penso en despensar-me per no pansir-me tot dispensant-me un poc de pinso pèssim i amb pressa professo que, ex profeso, es per mi el que penso quan parafrassejo que hi ha una solitud en la probresa, però una solitud que li torna el preu a cada cosa.

Lo que sube entonces a mi encuentro no es la esperanza de días mejores, sino una indiferencia primitiva por todo y por mí mismo. Pero hay que quebrar esa curva demasiado laxa y demasiado fácil. Y preciso de mi lucidez. Sí, todo es sencillo. Son los hombres los que complican las cosas.

dilluns, 28 de juny de 2010

digerint

he escrit de nou de llarg i això és tot el que surt:
(de cara al públic diré)
que la processó és molt llarga i el ciri massa curt.

dilluns, 21 de juny de 2010

Entrada precipitada

Entrada precipitada i sense tallafocs.

Que algú em reiniciï a mode segur però ja.
I que em passi ràpid l’antivirus a tot drap.

Així no hi ha qui processi informació.
No m’entenc amb 4 bits que es contradiuen.

Ni que sigui una patada, un copet,
(una empenta?)
amb el software això mai falla, oi?

diumenge, 6 de juny de 2010

Figures i pedals




Diuen que els camins del Senyor són inescrutables i, per això, molt millor, jo he escollit els camins de l’ICC*.

Agafo la bici i munto la vida i, és cert, això és tota una figura… o potser no? La bici em porta, i no només figuradament, més enllà, més amunt. Com tantes coses sabia Lizano que “eran curvas”**, jo sé ara que el ciclisme “es curvo”. La muntanya és plena de revolts i, estic segur, no és casualitat. Pujar, baixar, el pla, el fals pla, revolts, rectes inacabables… no són tot sinó figures de la vida que es dibuixen pedalant.

De la mateixa manera que hem aprés a descobrir el plaer del patiment a les pujades i les rampes impossibles, hem aprés a viure els dies grisos de la nostra vida que, igual que els més feliços, formen part indiscutible de nosaltres mateixos. Si la vida és com l’escala d’un galliner, empinada i plena de merda, jo la faig en bici i me l’apunto… al zurrón del reto CIMA! Sabem, també, que tot el que puja, rotundament, baixa. I val més que no sigui rodolant. Les baixades són aquells moments en que tot ve quasi rodat i no voldria pas dir ara que ens preocupéssim… vaig llegir que les caigudes formen part d’això que practiquem -que ja no sé si és la bici o és la vida- i hem aprés a aixecar-nos amb qualsiga la ferida. Entre pujades i baixades vaig llegir també que “tots volem viure dalt de la muntanya, però que tota la felicitat passa mentre escales”. Combinar bé pinyons i plats, sent conscients d’on ens trobem, en quin moment estem. No convé córrer massa… córrer és de covards, l’Isra ja ho sap! Fora bromes per això, i és que: què és el vent de cara en una recta interminable sinó les adversitats del dia a dia, repartides equitativament en la vida de totes? És veritat que té collons que sigui aquesta l’única cosa repartida equitativament en aquest món... Malgrat això, hem aprés damunt les rodes que un mateix és el primer (i etern) rival d’un mateix, a conèixer l’esforç, el sacrifici i la superació però també la recompensa. I hem descobert, també, que si deixes de pedalar, et caus, la qual cosa ve a dir-nos que cal continuar sempre endavant, amb el cap més alt o una mica més cot: és permés el cansament.

És cert, i amb això ja acabo, que no cal fer-li cas a Kafka***… no cal convertir-se en figura per alliberar-se del pes de cada dia: cal comprar-se una bici.



* ICC - Institut Cartogràfic de Catalunya

** Poema "Las personas curvas" de Jesús Lizano --> http://www.youtube.com/watch?v=XfUDrorit-k

*** I la referència a Kafka tb:
Aleshores n’hi va haver un que va dir: “Per què us resistiu? Si seguíssiu les figures, us tornaríeu figures vosaltres mateixos,
i així us veuríeu alliberats de l’esforç de cada dia”. Un altre va dir: “Aposto que això també és una figura”. El primer va dir: “Has guanyat”. El segon va dir: “Sí, però, per desgràcia, només en sentit figurat”. El primer va dir: “No, en realitat: figuradament has perdut.”

dilluns, 31 de maig de 2010

Dibuixant

“Nos volvemos hacia nuestra persona. Sentimos nuestra propia aflicción y por eso amamos mejor. Sí, quizá la felicidad sea eso, el apiadado sentimiento de nuestra desdicha” El revés y el derecho, Albert Camus

Massa miop per reconèixer l’horitzó m’imagino el meu melic enteranyinat sent l’epicentre del moviment en expansió de l’univers. El món i jo formem un únic engranatge i quan camino distret, abstret, absort, discret, assec la mirada als peus veient el món rodar sota meu. Li clavo un dent, un unglot, un altre dent, un altre unglot... i el faig girar sobre el meu eix, activant el moviment de totes les estrelles que brillen i ballen i s’apaguen i ens mimen des del cel. Quan em canso de casar amb la terra a cada dent escupo quatre paraules mal trobades en un pergamí esgrogueït (que és on m’agrada pensar que escric la meva vida) i profano les idees escrivint-les amb paraules.

El món roda-jo i jo rodamón. Secret, misteri, èxtasi i emocions.

dissabte, 8 de maig de 2010

Viatge al pretèrit perfet i bofetada a la galta

M’estic reprimint però sí, necessito temps… per això
escric per dir q no vull dir res i deixar-ne constància

dimarts, 4 de maig de 2010

a Aarhus llambordes i a Granollers lloses

En la meva primera vegada (volada), i en la meva primera paraula (estrangera).

Un break per recórrer un altre horitzó i un fly per viatjar a la terra plana and then, paradoxically there, get high i creure'm a Montana estant en una køkken. Donar un toc èpic a qualsevol situació amb una melodia que ens soni als Bobobobs i a golpe de atentado partir-nos el cul en el moment menys convenient i inesperat. Jo seré el príncep príap, Malfario mort de fam, perdut en mil paranys... où est la femme aux oranges!? Malgrat tot, donar les tak, així en danske, i donar-ho per tancat. Fa mal tornar a la realitat quan has cantat estant en l'onirisme, aquells instants abans d'adormir-te. De totes formes (m'hi han fet caure ara), la nostàlgia només és una forma d'entretenir-se, ara entre les llambordes d'Aahrus i les lloses de Granollers.

dijous, 22 d’abril de 2010

"Poesia SMS

Com sempre, tard com vaig,
escric petit i, de pressa,

nkripto el vers
entre la fressa
de les tecles:

petites peçes -musicals-
que es pensen lletres..."



d'un que quan escriu essa-ema-esses sembla un analfabet funcional, amb un mòbil que fot llàstima i s'aguanta amb una goma del cabell. No m'agrada escriure si, en primer ordre, el que escric no és per a mi, la veritat!

dilluns, 5 d’abril de 2010

tres d'abril del dos mil quaranta-sis

tres d’abril del dos mil quaranta-sis, situem-nos. Són les 5 de la matinada i torno cap a casa, abans però d’endinsar-me entre els llençols em planto al bellmig de la carretera i...

diria que plou
i no m’importa
i li poso la cara
i l’altre galta

i somric

sota la pluja
sota la nit
sota el cel estrellat
com jo ho estic.

Perquè
malgrat tot,
res

dilluns, 29 de març de 2010

jo sóc

un protagonista despistat sense paper
que s’ha dibuixat guionista sense llapis
per trobar-se director artístic sense material
i endevinar-se públic esgotat

Ja sé que això deu ser més aviat poc però és tot, tot el que sóc jo: el meu espai autònom de decisió. Com què resulta que hi sóc, inevitablement estic. Per la meva banda, estic aquí i trec el nas entre el teló, que és tot el soroll que ofega el món, i ensumo l’insondable per l’empíria perquè jo teoritzo fent dibuixos mentalment; és que, sabreu, sovint tinc la idea però no dono amb la paraula. Al donar-se el fet d’estar-hi, aprofito i m’entretinc. I ja haureu vist que m’entretinc amb la idea tenint-me entre paraules en stock.

dijous, 25 de març de 2010

Dean Moriarty i el saxofonista clitorià

-Mira, tío, aquel saxo alto de anoche LO tenía... Lo encontró y ya no lo soltó. Nunca he visto a un tipo que pudiera retenerlo tanto tiempo.
Yo queria saber qué significaba ese "LO". Dean se echó a reír.
-¡Bueno, tío! Me estás preguntando sobre impon-derables... Verás, [...] De repente, en algún momento en medio del tema lo coge... todos levantan la vista y se dan cuenta; le escuchan; él acelera y sigue. El tiempo se detiene. Llena el espacio vacío con la sustancia de nuestras vidas, confesiones de sus entrañas, recuerdos de ideas, refundiciones de antiguos sonidos. Tiene que tocar cruzando puentes y volviendo, y lo hace con tan infinito sentimiento, con tan profunda exploración del alma a través del tema del momento que todo el mundo sabe que lo que importa no es el tema sino LO que ha cogido... -Dean no pudo continuar; sudaba al hablar de aquello.



Jack Kerouac, En el camino
[L'escena de la que parla es al capítol 4 de la 3a part. Brutal, clitoriana. Una de les millors coses que he llegit mai]

diumenge, 21 de març de 2010

dijous, 18 de març de 2010

Comencem per aquí

Sola dosis facit venenum. Esses per esquivar com podem el que ni tan sols veiem: el do etílic de l'esperit. Ebrietat sòbria per alliberar l'ànima en l'Eu-phoria: en "l'ànima correcta". Sobria ebrietas pel món teatral en el que vivim, un traç de verticalitat per estripar l'avorrida horitzontalitat gregària de la vida quotidiana, de l'ara i aquí, per avançar pròspera i còmodament pels cercles concèntrics del ser.