dimarts, 29 de juny de 2010

fuga-fugaç-de-dalt-a-baix

En la fragilitat de les hores repescades de l'oblit.

Començo a pensar i penso en que pensar pensant-me em pansirà, quedant-me al final massa esmaperdut per passejar, llavors em pessigo mentre penso en despensar-me per no pansir-me tot dispensant-me un poc de pinso pèssim i amb pressa professo que, ex profeso, es per mi el que penso quan parafrassejo que hi ha una solitud en la probresa, però una solitud que li torna el preu a cada cosa.

Lo que sube entonces a mi encuentro no es la esperanza de días mejores, sino una indiferencia primitiva por todo y por mí mismo. Pero hay que quebrar esa curva demasiado laxa y demasiado fácil. Y preciso de mi lucidez. Sí, todo es sencillo. Son los hombres los que complican las cosas.

dilluns, 28 de juny de 2010

digerint

he escrit de nou de llarg i això és tot el que surt:
(de cara al públic diré)
que la processó és molt llarga i el ciri massa curt.

dilluns, 21 de juny de 2010

Entrada precipitada

Entrada precipitada i sense tallafocs.

Que algú em reiniciï a mode segur però ja.
I que em passi ràpid l’antivirus a tot drap.

Així no hi ha qui processi informació.
No m’entenc amb 4 bits que es contradiuen.

Ni que sigui una patada, un copet,
(una empenta?)
amb el software això mai falla, oi?

diumenge, 6 de juny de 2010

Figures i pedals




Diuen que els camins del Senyor són inescrutables i, per això, molt millor, jo he escollit els camins de l’ICC*.

Agafo la bici i munto la vida i, és cert, això és tota una figura… o potser no? La bici em porta, i no només figuradament, més enllà, més amunt. Com tantes coses sabia Lizano que “eran curvas”**, jo sé ara que el ciclisme “es curvo”. La muntanya és plena de revolts i, estic segur, no és casualitat. Pujar, baixar, el pla, el fals pla, revolts, rectes inacabables… no són tot sinó figures de la vida que es dibuixen pedalant.

De la mateixa manera que hem aprés a descobrir el plaer del patiment a les pujades i les rampes impossibles, hem aprés a viure els dies grisos de la nostra vida que, igual que els més feliços, formen part indiscutible de nosaltres mateixos. Si la vida és com l’escala d’un galliner, empinada i plena de merda, jo la faig en bici i me l’apunto… al zurrón del reto CIMA! Sabem, també, que tot el que puja, rotundament, baixa. I val més que no sigui rodolant. Les baixades són aquells moments en que tot ve quasi rodat i no voldria pas dir ara que ens preocupéssim… vaig llegir que les caigudes formen part d’això que practiquem -que ja no sé si és la bici o és la vida- i hem aprés a aixecar-nos amb qualsiga la ferida. Entre pujades i baixades vaig llegir també que “tots volem viure dalt de la muntanya, però que tota la felicitat passa mentre escales”. Combinar bé pinyons i plats, sent conscients d’on ens trobem, en quin moment estem. No convé córrer massa… córrer és de covards, l’Isra ja ho sap! Fora bromes per això, i és que: què és el vent de cara en una recta interminable sinó les adversitats del dia a dia, repartides equitativament en la vida de totes? És veritat que té collons que sigui aquesta l’única cosa repartida equitativament en aquest món... Malgrat això, hem aprés damunt les rodes que un mateix és el primer (i etern) rival d’un mateix, a conèixer l’esforç, el sacrifici i la superació però també la recompensa. I hem descobert, també, que si deixes de pedalar, et caus, la qual cosa ve a dir-nos que cal continuar sempre endavant, amb el cap més alt o una mica més cot: és permés el cansament.

És cert, i amb això ja acabo, que no cal fer-li cas a Kafka***… no cal convertir-se en figura per alliberar-se del pes de cada dia: cal comprar-se una bici.



* ICC - Institut Cartogràfic de Catalunya

** Poema "Las personas curvas" de Jesús Lizano --> http://www.youtube.com/watch?v=XfUDrorit-k

*** I la referència a Kafka tb:
Aleshores n’hi va haver un que va dir: “Per què us resistiu? Si seguíssiu les figures, us tornaríeu figures vosaltres mateixos,
i així us veuríeu alliberats de l’esforç de cada dia”. Un altre va dir: “Aposto que això també és una figura”. El primer va dir: “Has guanyat”. El segon va dir: “Sí, però, per desgràcia, només en sentit figurat”. El primer va dir: “No, en realitat: figuradament has perdut.”