diumenge, 18 de novembre de 2012

més enllà, sempre més fàcil



Més enllà no és una distància física
                                                    és més aprop teu
                                                    més aprop del món.
                                                    Tot alhora,
més enllà, on colapsen espai i temps,
més enllà, on no existeix caiguda lliure
                                                         sinó flotar.
L’atracció de tu a la senzillesa,
la seva força ben entesa quan no implica deixadesa,
                                                                             sinó plenitud.

                     ...i poc a poc ja sóc més enllà del marge del paper


diumenge, 10 de juny de 2012

si vénen mal dades


Com qui es llença a l’opi (la mateixa angoixa) es llença un altre al llapís (el mateix plaer).

Al mal temps
un calvo,
perquè bona cara és conformisme.

Al mal temps,
la lucidesa de qui se sap perdedor.
Sense estigma.

Per dilucidar:
la veritat portarà cresta
o no serà
i la felicitat vindrà èbria
això està clar

dissabte, 28 d’abril de 2012

molt més fàcil


aquí, el got,
  ni mig ple
  ni mig buit
d’un cop, el got al terra
trencat en mil i un pedaços

tu somrient
-que tot és molt més fàcil,
càlid o boig
-tot és molt més fàcil,
recorda
-que tot és molt més fàcil. 

"Esta noche voy a quedarme tendido aquí mirando al cielo. Esto es lo que me gusta"

divendres, 30 de març de 2012

Algunes reflexions més o menys iròniques davant la vaga del 29M


1) "Tots tenim un preu"
Tenint en compte que es xifren els danys en mig milió i que, com a mínim, s'han destrossat dos globus oculars, tenim que el vostre ull té un preu d'entre el q val un contenidor i 250.000 euros (sent 3, si es confirma, serien uns 166 mil). Tot i q no és fàcil establir el càlcul, jo crec q per ells el preu del teu ull val més aviat un parell o tres de contenidors que no pas 250.000 euros (doncs en el moment de disparar és el q devien tenir, com a molt, al davant). Potser amb sort val el sou de dos o tres bombers en el dia d'ahir.

Que després ens diguin que no tenim preu i encara ens ho creiem.

2) "Gent que no s'aguanta a si mateixa"
Amb la ment humana passen algunes coses meravelloses; per dir-ho d'alguna manera.
Per exemple, una mateixa persona és capaç d'acceptar de bon grat l'empitjorament de les seves condicions laborals i vitals per un període tan llarg com la resta de la seva vida; però en canvi és ferotge contra aquells qui li demanen deixar de treballar per un període tan curt com un sol dia. És a dir, hi ha ments capaces d'acceptar una imposició prou grossa com per perdre l'orgull davant d'ella, però incapaces de tragar-se'l per acceptar-ne una de petita. El que ens porta, diria jo, a una postura fonamentalment emocional.

Però això no ve al cas i el que ens queda, però, és que si féssim cas als q invoquen el dret a treballar en un dia de vaga encara treballariem 18 hores al dia. Tot i així, semblaria correcte invocar el dret a treballar si es tractés de denunciar milions d'aturats a qui "el sistema" diu q no serveixen ni per a ser explotats (trista existència, veritat, no servir ni per ser explotat en un món capitalista?); però no és així.

3) "Un petit grup de violents organitzats a nivell GEOS"
Per aquest fenomen hi tenim dues hipòtesis, l'una que no és una minoria i que són treballadors que exploten per com han de viure, l'altre que realment és un grup reduït de vàndals que apareixen a qualsevol tipus de manfiestació pública.

El primer q passa és q mai en la història 5 milions d'aturats i uns quants milions més de treballadors tant putejats havien estat tant "tranquils", per no dir sotmesos. Segur q resulta q són una minoria insignifcant? No s'estarà amagant el problema real? Per menys en una discoteca et parteixen la cara i te la deixen feta nova. En canvi, aquí, anar aguantant les hòsties. A mi no em sorpren que hi hagi disturbis al carrer, q esperem amb el món q estem deixant? Que esperem si qui té el poder per canviar les coses no escolta? Que esperem si no ofereix solucions efectives? Simplement esperem?

No és si la violència sí o la violència no, ni quan ni perquè, és si la gent viu dignament o no. Aquest és el problema. La violència una conseqüència més, com ara ho són els suicidis. Ens escandalitza que es cremi un contenidor al carrer del costat, però no li donem gaire importància a que un veí es pengi pq l'han de desnonar. Doncs, sabeu? Malgrat a la tele de suicidis no se'n vegin gaires tots dos fenomens són conseqüència del mateix problema.

Si no volem q es centri el debat en aquests incidents, solucionem el problema d'arrel: les condicions de vida de la gent. No els diguem que no es desesperin, actuem políticament perquè deixin de sentir-se desesperats.

Però si resulta que amb aquesta hipòtesi estic sent massa benèvol i realment són 4 gats i sempre els mateixos, tant en celebracions esportives com reivindicacions polítiques, desconfiaré greument del servei i la qualitat de la policia catalana. Perquè aquests 4 gats deuen ser més o menys anlfabets, vull dir, de Harvard no deuen venir. I tot i així, són incapaços d'enxampar-los. Per tant: els interessa que es segueixi centrant el debat en ells i no en el problema real o bé la nostra estimada policia catalana són també quatre pandilleros jugant al detectiu Conan?



La polèmcia està servida.

dijous, 1 de març de 2012

Estar de puta mare

La remor de les onades en un dia clar, l'aire de cara o el seu xiuxiueig recorrent la vall, el silenci, el vent removent les espigues del camp, la natura, ... Sí, potser els haurà que necessiten d'això per estar de puta mare. Jo no. És més, m'agradaria aclarir que ho considero una pijada espiritual.

dijous, 26 de gener de 2012

España, tu q ens fas riure

Això del Regne d'Espanya aquest, si preneu una mica de distància, és per partir-se el cul. No ho dic per allò de no saber si riure o plorar. No, jo ho dic sincerament: a mi, vosaltres direu, em fan sentir com l'amic que et fa passar vergonya, aquell que fa l'impensable sense gaires miraments, aquell amb el q t'emportes una mà al cap i mentre rius et dius "no pot ser, no pot ser!", i fas que no amb el cap. 
Però ells no estan fent broma ni són amics meus, i dono gràcies a Déu per això.

diumenge, 22 de gener de 2012