divendres, 9 de desembre de 2011

Gora la vida i la Tortugueta

Ni ha estat intens ni especialment maco, ni sempre realment càlid. Perquè ens enganyarem? Tu et deies Tortugueta i això és com si a mi m'haguéssin posat de nom Humanillu. Però sí, d'acord, entre nosaltres sempre hi ha hagut aquella calidesa única que donen els diminutius. 

És cert que ni molt intens ni molt maco ni molt càlid, però sí molt i molt llarg! Per això ara serà estrany, després de tants anys veient-nos passar! Formàves part de casa... i no vull dir amb això que fossis un puto moble, quedi clar que a vegades (no moltes, és cert) jugàvem i et mimàvem amb algun capritxo o algun gest carinyós.

Aquesta nova nena segur et farà més justícia i més carinyo del que jo t'he fet i ara, a més, aprofito per dramatitzar una mica, però també per fer-te aquesta justícia... 

Ningú s'atrevirà a negar que ets gran... 
després d'aquesta foto


Va, que no!... ningú s'atrevirà a negar-ho després d'aquest homenatge al teu pas per casa nostre!

dimarts, 26 de juliol de 2011

detesta una dieta sense excessos


Que no fracassa qui naufraga, sinó qui xapoteja. Que d’èxit en trobarà fins i tot en el naufragi. 
Que la qüestió és la mateixa, la de l’ordre dins el caos, on potser només n’ignora l’estratègia. 
Si vostè no sap nadar-hi no digui “no són aigües per estar-hi”. 
En els nostres plaers les nostres mancances i en les vostres... fantasmes

dilluns, 27 de juny de 2011

així he pensat l'existència

 

i? et quedes igual? 
jo almenys m'he entretingut

hay que limitarse a bailar

dissabte, 16 d’abril de 2011

si és aquí


què hi fa que l’ampolla sigui mig plena o mig buida
si és aquí
               alletem la necessitat psicosomàtica
                                                                    de viure
                                                                    de beure

diumenge, 27 de març de 2011

Versos Lliures

aguts i expansius
nàufrags
amb l’intel·ligència autènticament il·luminada
inquiets i amistosos
atents i lúcids
de riallades alliberadores
errants
delirants
amb la pau i el bon sentit
meditabunds
indigents
abandonats
salvatges i lírics
noctàmbuls
simbòlics
i tallants

en el despertar incessant de viure
                                                  Versos Lliures i a rimar amb la puta vida

www.esquerda.org/versoslliures/

divendres, 25 de febrer de 2011

Un poema por Tahrir, por Egipto

esa plaza pública
con nombre de destino e historia
como sabiendo lo que iba a venir
firmes nos quedamos
diciendo, no nos moverán
pintamos poemas en el duro asfalto
reblandecido, empapado de la sangre nuestra
 
y el mundo miraba.
 
El mundo miraba mientras nos llamaban
traidores
y en las pantallas de los televisores
de los hogares, cerradas las puertas no fuera
a entrar a la verdad,
los hombres escupían a las cámaras desprecio
y las mujeres chillaban por teléfono
ojos y corazones llenos de rabia
incapaces de entender
que Tahrir era suya, para ellos,
mientras los ojos del gobierno mostraban sólo lo que querían
que viéramos
el sol poniente sobre el Nilo 
 
y todo lo que hacía falta era girar lo mínimo la cabeza a la izquierda
por el rabillo del ojo un vistazo
mostrando la neblina del sol del Cairo entre los gases lacrimógenos,
los hombres a la carga por las calles con sus cuerpos solo
topando con los camiones de policía que los atropellaban.
 
Los diarios hablaban de disturbios por todo el Mediterráneo
pretendiendo que ese día que había
comenzado en El Cairo
era igual a otro cualquiera.
 
Pero algo había empezado.
 
Hombres y mujeres estremecían la tierra
con sus voces.
 
De norte a sur
caían cuerpos al suelo, dejaban de latir los corazones
pero en Tahrir por ellos mantuvimos alta la cabeza
saliendo de los muros por los que, toda nuestra vida,
caminamos pegados, ocultos en la sombra
de la conformidad y el miedo
 
abrimos al asesinato nuestros pechos,
abrimos a las piedras nuestros rostros, a las balas nuestros ojos,
nuestras mentes a los molotov que a la cabeza nos lanzaban
 
y dijimos
 
no tenemos miedo
 
porque el miedo a vivir con la cara enterrada
en el suelo de una tierra que no puede ya sentir
era nada, nada comparado con el miedo a morir
sin haber dicho ni una vez
 
soy libre.
 

Nancy Messieh, fotógrafa y poeta egipcia residente en El Cairo, es autora del libro de poemas en inglés Photographs Never Taken
Traducción para www.sinpermiso.info: Lucas Antón

divendres, 14 de gener de 2011

hands behind your back


Seguretat davant el que passa, tranquil·litat i una dosi de passivitat recloent un moviment precipitat. A l’espera del moment oportú per entrar en escena, si s’escau. El control suficient i rotund del què passa és saber el què passa; i per això és necessària certa distància, mirar-se la vida prenent-se les mans rere l’esquena. Així i amb certa superioritat: reconeixent que ets tu qui té l'última paraula i, si vols, decidir callar-te-la.

“Aceptar nuestro dolor, cambiar todo lo que podamos y reírnos del resto” Camille Paglia