dilluns, 31 de maig de 2010

Dibuixant

“Nos volvemos hacia nuestra persona. Sentimos nuestra propia aflicción y por eso amamos mejor. Sí, quizá la felicidad sea eso, el apiadado sentimiento de nuestra desdicha” El revés y el derecho, Albert Camus

Massa miop per reconèixer l’horitzó m’imagino el meu melic enteranyinat sent l’epicentre del moviment en expansió de l’univers. El món i jo formem un únic engranatge i quan camino distret, abstret, absort, discret, assec la mirada als peus veient el món rodar sota meu. Li clavo un dent, un unglot, un altre dent, un altre unglot... i el faig girar sobre el meu eix, activant el moviment de totes les estrelles que brillen i ballen i s’apaguen i ens mimen des del cel. Quan em canso de casar amb la terra a cada dent escupo quatre paraules mal trobades en un pergamí esgrogueït (que és on m’agrada pensar que escric la meva vida) i profano les idees escrivint-les amb paraules.

El món roda-jo i jo rodamón. Secret, misteri, èxtasi i emocions.

4 comentaris:

  1. la sensacio de caminar per un videoclip o tenir banda sonora pròpia...

    ResponElimina
  2. m'agrada quan dius el món roda-jo, i jo rodamón. complex, però prou cert.....:s què hi farem.

    ResponElimina
  3. Reflexionant entorn aquella frase que vas deixar anar:

    Afirmar que les distorsions poètiques no es troben a la mateixa alçada que allò que consideres acadèmicament correcte és un error vital. Entendre que són, precisament, les distorsions allò que més ens guia en el que-fer quotidà i en la relació amb l'altre és el primer pas per assumir que, realment, les realitats són acords conjunts i no pas descripcions lliure de subjectivitat.

    Obvia per un moment la bipolaritat objectiu-subjectiu i pensa en la necessitat de l'acord entre un món contrastat (per l'experiència) i un món especulat (per la fantasia o la imaginació). Aquest acord, és sense dubte i senzillament, la practica.

    No teoritzem...perquè volem practitzar!

    ResponElimina
  4. Veig que no has fet l'exercici que demana, tot i que el que has fet tu és excel·lent.

    Jo deia: obvia per un moment la bipolaritat entre objectiu-subjectiu i pensa en la necessitat de l'acord. I és en l'ACORD d'on surt tota la discussió i on hem de trobar la conclusió. Jo només qüestiono (no nego) que la realitat només la pugui entendre (i per tant, definir) el que l'estudia, i no pas el que la viu.

    Entrant en el teu exercici: dius que l'art ha de servir per trencar la realitat i després poder-la lligar. D'acord. L'art per l'art en petites dosis.

    Si agafem la idea i la traspassem a l'objectivitat, no creus que podem dir el mateix?

    Tu que estudies el que estudies, veus i coneixes les ments brillants que viuen al món de l'academicisme constructor dels corpus teòrics; tant necessaris com interessants. Alguns, molts, d'allà no s'hi mouen. No són ells malalts mentals? (per cert, això de malalts mentals -> expressió una mica delicada i que n'hauríem de discutir profundament..)

    I aquí, dic el mateix que em dius tu, tant l'art com la ciència, si baixen al món real o a les realitats del món, no serveixen per res més que per mantenir un estatus, engreixar a uns suposats artistes i a uns suposats cientifics. Elitisme, vaja.

    Quin és el servei a la societat -a la transformació social- d'aquest tipus de ciència i d'aquest tipus art elitista i nihilista? On queda allò de les ments brillants al servei del poder pel poble?

    ResponElimina