diumenge, 6 de juny del 2010

Figures i pedals




Diuen que els camins del Senyor són inescrutables i, per això, molt millor, jo he escollit els camins de l’ICC*.

Agafo la bici i munto la vida i, és cert, això és tota una figura… o potser no? La bici em porta, i no només figuradament, més enllà, més amunt. Com tantes coses sabia Lizano que “eran curvas”**, jo sé ara que el ciclisme “es curvo”. La muntanya és plena de revolts i, estic segur, no és casualitat. Pujar, baixar, el pla, el fals pla, revolts, rectes inacabables… no són tot sinó figures de la vida que es dibuixen pedalant.

De la mateixa manera que hem aprés a descobrir el plaer del patiment a les pujades i les rampes impossibles, hem aprés a viure els dies grisos de la nostra vida que, igual que els més feliços, formen part indiscutible de nosaltres mateixos. Si la vida és com l’escala d’un galliner, empinada i plena de merda, jo la faig en bici i me l’apunto… al zurrón del reto CIMA! Sabem, també, que tot el que puja, rotundament, baixa. I val més que no sigui rodolant. Les baixades són aquells moments en que tot ve quasi rodat i no voldria pas dir ara que ens preocupéssim… vaig llegir que les caigudes formen part d’això que practiquem -que ja no sé si és la bici o és la vida- i hem aprés a aixecar-nos amb qualsiga la ferida. Entre pujades i baixades vaig llegir també que “tots volem viure dalt de la muntanya, però que tota la felicitat passa mentre escales”. Combinar bé pinyons i plats, sent conscients d’on ens trobem, en quin moment estem. No convé córrer massa… córrer és de covards, l’Isra ja ho sap! Fora bromes per això, i és que: què és el vent de cara en una recta interminable sinó les adversitats del dia a dia, repartides equitativament en la vida de totes? És veritat que té collons que sigui aquesta l’única cosa repartida equitativament en aquest món... Malgrat això, hem aprés damunt les rodes que un mateix és el primer (i etern) rival d’un mateix, a conèixer l’esforç, el sacrifici i la superació però també la recompensa. I hem descobert, també, que si deixes de pedalar, et caus, la qual cosa ve a dir-nos que cal continuar sempre endavant, amb el cap més alt o una mica més cot: és permés el cansament.

És cert, i amb això ja acabo, que no cal fer-li cas a Kafka***… no cal convertir-se en figura per alliberar-se del pes de cada dia: cal comprar-se una bici.



* ICC - Institut Cartogràfic de Catalunya

** Poema "Las personas curvas" de Jesús Lizano --> http://www.youtube.com/watch?v=XfUDrorit-k

*** I la referència a Kafka tb:
Aleshores n’hi va haver un que va dir: “Per què us resistiu? Si seguíssiu les figures, us tornaríeu figures vosaltres mateixos,
i així us veuríeu alliberats de l’esforç de cada dia”. Un altre va dir: “Aposto que això també és una figura”. El primer va dir: “Has guanyat”. El segon va dir: “Sí, però, per desgràcia, només en sentit figurat”. El primer va dir: “No, en realitat: figuradament has perdut.”

5 comentaris:

  1. Bona entrada Xavi, bona i sàbia. M'encanta convertir-me en figura i, si és sobre rodes... millor.

    ResponElimina
  2. la pujada és gratificant, quan arribes a dalt. la baixada és plaent, alliberadora, quan arribes a baix.

    ResponElimina
  3. N'estic quasi convençut que tothom que té una afició l'estima tant que pot veure-hi paral·lelismes amb la realitat. Perquè quan a tu t'agrada quelcom realment, allò per tu és vida!

    ResponElimina
  4. que és la creació: construir significats acostant-se a la realitat o buidar la realitat fins a deixar-la seca?

    (apuntat-ho per discutir-ho)

    ResponElimina