divendres, 30 de març de 2012

Algunes reflexions més o menys iròniques davant la vaga del 29M


1) "Tots tenim un preu"
Tenint en compte que es xifren els danys en mig milió i que, com a mínim, s'han destrossat dos globus oculars, tenim que el vostre ull té un preu d'entre el q val un contenidor i 250.000 euros (sent 3, si es confirma, serien uns 166 mil). Tot i q no és fàcil establir el càlcul, jo crec q per ells el preu del teu ull val més aviat un parell o tres de contenidors que no pas 250.000 euros (doncs en el moment de disparar és el q devien tenir, com a molt, al davant). Potser amb sort val el sou de dos o tres bombers en el dia d'ahir.

Que després ens diguin que no tenim preu i encara ens ho creiem.

2) "Gent que no s'aguanta a si mateixa"
Amb la ment humana passen algunes coses meravelloses; per dir-ho d'alguna manera.
Per exemple, una mateixa persona és capaç d'acceptar de bon grat l'empitjorament de les seves condicions laborals i vitals per un període tan llarg com la resta de la seva vida; però en canvi és ferotge contra aquells qui li demanen deixar de treballar per un període tan curt com un sol dia. És a dir, hi ha ments capaces d'acceptar una imposició prou grossa com per perdre l'orgull davant d'ella, però incapaces de tragar-se'l per acceptar-ne una de petita. El que ens porta, diria jo, a una postura fonamentalment emocional.

Però això no ve al cas i el que ens queda, però, és que si féssim cas als q invoquen el dret a treballar en un dia de vaga encara treballariem 18 hores al dia. Tot i així, semblaria correcte invocar el dret a treballar si es tractés de denunciar milions d'aturats a qui "el sistema" diu q no serveixen ni per a ser explotats (trista existència, veritat, no servir ni per ser explotat en un món capitalista?); però no és així.

3) "Un petit grup de violents organitzats a nivell GEOS"
Per aquest fenomen hi tenim dues hipòtesis, l'una que no és una minoria i que són treballadors que exploten per com han de viure, l'altre que realment és un grup reduït de vàndals que apareixen a qualsevol tipus de manfiestació pública.

El primer q passa és q mai en la història 5 milions d'aturats i uns quants milions més de treballadors tant putejats havien estat tant "tranquils", per no dir sotmesos. Segur q resulta q són una minoria insignifcant? No s'estarà amagant el problema real? Per menys en una discoteca et parteixen la cara i te la deixen feta nova. En canvi, aquí, anar aguantant les hòsties. A mi no em sorpren que hi hagi disturbis al carrer, q esperem amb el món q estem deixant? Que esperem si qui té el poder per canviar les coses no escolta? Que esperem si no ofereix solucions efectives? Simplement esperem?

No és si la violència sí o la violència no, ni quan ni perquè, és si la gent viu dignament o no. Aquest és el problema. La violència una conseqüència més, com ara ho són els suicidis. Ens escandalitza que es cremi un contenidor al carrer del costat, però no li donem gaire importància a que un veí es pengi pq l'han de desnonar. Doncs, sabeu? Malgrat a la tele de suicidis no se'n vegin gaires tots dos fenomens són conseqüència del mateix problema.

Si no volem q es centri el debat en aquests incidents, solucionem el problema d'arrel: les condicions de vida de la gent. No els diguem que no es desesperin, actuem políticament perquè deixin de sentir-se desesperats.

Però si resulta que amb aquesta hipòtesi estic sent massa benèvol i realment són 4 gats i sempre els mateixos, tant en celebracions esportives com reivindicacions polítiques, desconfiaré greument del servei i la qualitat de la policia catalana. Perquè aquests 4 gats deuen ser més o menys anlfabets, vull dir, de Harvard no deuen venir. I tot i així, són incapaços d'enxampar-los. Per tant: els interessa que es segueixi centrant el debat en ells i no en el problema real o bé la nostra estimada policia catalana són també quatre pandilleros jugant al detectiu Conan?



La polèmcia està servida.

1 comentari:

  1. M'he desliberalitzat per moments. Amb la hipocresia, d'acord. Ara, el bé comú és perillós.

    ResponElimina