Tenir rutina és de burgès

Hi ha un moment en què sortir de la rutina és rutina. Un moment en què no hi ha rutina. Fora de la norma social segons la qual sortir de la rutina és agradable i envejable, no tenir-ne et converteix en un èsser socialment inferior. O això sembla.

PERÒ

La rutina és el rellotge. Un invent del capitalisme originari, la necessitat de civilitzar i organitzar la producció. La rutina és burgesa per definició i contingent històricament. Sortir-ne, un símptoma d'alienació. Jo no en tinc, de rutina. Tenir rutina és despreciable.

PERÒ

Això només són uvas verdes.

Del relat popular de "La zorra y las uvas", il·lustració de Milo Winter.
Del despreci a les oportunitats que manquen.

Ho confesso

Ho confesso.

A vegades, tot sol, gaudeixo tant sobre la bici que, de cop i volta, sento la necessitat imperiosa d’estendre els braços com si estengués les ales i començo somrient però ràpid em passo al riure i em poso a insultar el món i m’excito encara més i llavors em sento encara més gran i després, simplement, arribo dalt la muntanya, o abaix al poble, i continuo com si res. 

Pedalant.

Ho critiquem tot perquè tot és criticable

Arran de la polseguera aixecada pel recent i polèmic article "Socialistes Corrent", vaig considerar oportú i interessant encarregar un petit estudi a la prestigiosa Inspire Consultores.

Amb la lloable i incontrovertible intenció de contribuir al coneixement general d'aquesta nostra ciutat, ampliant allò sorgit del mateix article i els seus comentaris, conscient de la necessitat d'una aproximació científica i rigorosa (allunyada de tòpics, prejudicis i mirades esbiaixades)...

 

Ho critiquem tot perquè tot és criticable, ens encardem de tot i de nosaltres perquè hi creiem. Creiem en la provocació i en l'humor, sigui negre o amb + color, malgrat perdre versemblança. Perquè ens calen per desemmascarar les coses i mostrar-les tal com són, perquè ens cal faltar-nos al respecte i baixar dels nostres pedestals.

3 AM #kikisound

Un dia?

Un dia no val res

no és per ser dramàtic…

Però un dia

ni et lleves

ni t’enteres.

En canvi, en un instant,

somriuràs boig al sentir

despullat, en la nit,

el món al teu davant

folla-te’l

i corre't tota la vida

més enllà, sempre més fàcil

Més enllà no és una distància física
                                                    és més aprop teu
                                                    més aprop del món.
                                                    Tot alhora,

més enllà, on colapsen espai i temps,

més enllà, on no existeix caiguda lliure
                                                         sinó flotar.

L’atracció de tu a la senzillesa,

la seva força ben entesa quan no implica deixadesa,
                                                                             sinó plenitud.

                     ...i poc a poc ja sóc més enllà del marge del paper

si vénen mal dades

Com qui es llença a l’opi (la mateixa angoixa) es llença un altre al llapís (el mateix plaer).

Al mal temps

un calvo,

perquè bona cara és conformisme.

Al mal temps,

la lucidesa de qui se sap perdedor.

Sense estigma.

Per dilucidar:

la veritat portarà cresta

o no serà

i la felicitat vindrà èbria

això està clar

molt més fàcil

aquí, el got,

  ni mig ple

  ni mig buit

d’un cop, el got al terra

trencat en mil i un pedaços

tu somrient

-que tot és molt més fàcil,

càlid o boig

-tot és molt més fàcil,

recorda

-que tot és molt més fàcil. 

"Esta noche voy a quedarme tendido aquí mirando al cielo. Esto es lo que me gusta"