en la cerca constant de la paraula clitoriana

Estar de puta mare

2012-03-01T17:46:00.000+01:00

La remor de les onades en un dia clar, l'aire de cara o el seu xiuxiueig recorrent la vall, el silenci, el vent removent les espigues del camp, la natura, ... Sí, potser els haurà que necessiten d'això per estar de puta mare. Jo no. És més, m'agradaria aclarir que ho considero una pijada espiritual.

España, tu q ens fas riure

2012-01-26T12:05:00.001+01:00

Això del Regne d'Espanya aquest, si preneu una mica de distància, és per partir-se el cul. No ho dic per allò de no saber si riure o plorar. No, jo ho dic sincerament: a mi, vosaltres direu, em fan sentir com l'amic que et fa passar vergonya, aquell que fa l'impensable sense gaires miraments, aquell amb el q t'emportes una mà al cap i mentre rius et dius "no pot ser, no pot ser!", i fas que no amb el cap.

Però ells no estan fent broma ni són amics meus, i dono gràcies a Déu per això.

2012-01-22T11:56:00.005+01:00

Gora la vida i la Tortugueta

2011-12-09T13:32:00.002+01:00

Ni ha estat intens ni especialment maco, ni sempre realment càlid. Perquè ens enganyarem? Tu et deies Tortugueta i això és com si a mi m'haguéssin posat de nom Humanillu. Però sí, d'acord, entre nosaltres sempre hi ha hagut aquella calidesa única que donen els diminutius.

És cert que ni molt intens ni molt maco ni molt càlid, però sí molt i molt llarg! Per això ara serà estrany, després de tants anys veient-nos passar! Formàves part de casa... i no vull dir amb això que fossis un puto moble, quedi clar que a vegades (no moltes, és cert) jugàvem i et mimàvem amb algun capritxo o algun gest carinyós.

Aquesta nova nena segur et farà més justícia i més carinyo del que jo t'he fet i ara, a més, aprofito per dramatitzar una mica, però també per fer-te aquesta justícia...

Ningú s'atrevirà a negar que ets gran...

després d'aquesta foto

Va, que no!... ningú s'atrevirà a negar-ho després d'aquest homenatge al teu pas per casa nostre!

detesta una dieta sense excessos

2011-07-26T14:22:00.003+02:00

el meu conte és el següent Que no fracassa qui naufraga sinó qui xapoteja Que d’èxit en trobarà fins i tot en el naufragi Que la qüestió és la mateixa la de l’ordre dins el caos on potser només n’ignora l’estratègia Si vostè no sap nadar-hi no digui “no són aigües per estar-hi” En els nostres plaers les nostres mancances i en les vostres fantasmes

així he pensat l'existència

2011-06-27T01:22:00.000+02:00

i? et quedes igual?

jo almenys m'he entretingut

hay que limitarse a bailar

si és aquí

2011-04-16T10:07:00.000+02:00

què hi fa que l’ampolla sigui mig plena o mig buida

si és aquí

alletem la necessitat psicosomàtica

de viure

de beure

Versos Lliures

2011-03-27T22:55:00.001+02:00

aguts i expansius

nàufrags

amb l’intel·ligència autènticament il·luminada

inquiets i amistosos

atents i lúcids

de riallades alliberadores

errants

delirants

amb la pau i el bon sentit

meditabunds

indigents

abandonats

salvatges i lírics

noctàmbuls

simbòlics

i tallants

en el despertar incessant de viure

Versos Lliures i a rimar amb la puta vida

www.esquerda.org/versoslliures/

Un poema por Tahrir, por Egipto

2011-02-25T00:03:00.001+01:00

esa plaza pública
con nombre de destino e historia
como sabiendo lo que iba a venir
firmes nos quedamos
diciendo, no nos moverán
pintamos poemas en el duro asfalto
reblandecido, empapado de la sangre nuestra

y el mundo miraba.

El mundo miraba mientras nos llamaban
traidores
y en las pantallas de los televisores
de los hogares, cerradas las puertas no fuera
a entrar a la verdad,
los hombres escupían a las cámaras desprecio
y las mujeres chillaban por teléfono
ojos y corazones llenos de rabia
incapaces de entender

que Tahrir era suya, para ellos,
mientras los ojos del gobierno mostraban sólo lo que querían
que viéramos
el sol poniente sobre el Nilo

y todo lo que hacía falta era girar lo mínimo la cabeza a la izquierda
por el rabillo del ojo un vistazo
mostrando la neblina del sol del Cairo entre los gases lacrimógenos,
los hombres a la carga por las calles con sus cuerpos solo
topando con los camiones de policía que los atropellaban.

Los diarios hablaban de disturbios por todo el Mediterráneo

pretendiendo que ese día que había

comenzado en El Cairo
era igual a otro cualquiera.

Pero algo había empezado.

Hombres y mujeres estremecían la tierra
con sus voces.

De norte a sur
caían cuerpos al suelo, dejaban de latir los corazones
pero en Tahrir por ellos mantuvimos alta la cabeza

saliendo de los muros por los que, toda nuestra vida,
caminamos pegados, ocultos en la sombra
de la conformidad y el miedo

abrimos al asesinato nuestros pechos,
abrimos a las piedras nuestros rostros, a las balas nuestros ojos,
nuestras mentes a los molotov que a la cabeza nos lanzaban

y dijimos

no tenemos miedo

porque el miedo a vivir con la cara enterrada
en el suelo de una tierra que no puede ya sentir
era nada, nada comparado con el miedo a morir
sin haber dicho ni una vez

soy libre.

Nancy Messieh, fotógrafa y poeta egipcia residente en El Cairo, es autora del libro de poemas en inglés Photographs Never Taken.

Traducción para www.sinpermiso.info: Lucas Antón

www.sinpermiso.info

hands behind your back

2011-01-14T15:11:00.001+01:00

Seguretat davant el que passa, tranquil·litat i una dosi de passivitat recloent un moviment precipitat. A l’espera del moment oportú per entrar en escena, si s’escau. El control suficient i rotund del què passa és saber el què passa; i per això és necessària certa distància, mirar-se la vida prenent-se les mans rere l’esquena. Així i amb certa superioritat: reconeixent que ets tu qui té l'última paraula i, si vols, decidir callar-te-la.

“Aceptar nuestro dolor, cambiar todo lo que podamos y reírnos del resto” Camille Paglia

Sensitivitat high-technology

2010-12-17T11:48:00.001+01:00

Espero poder conviure-hi amb normalitat. Cada carícia meva que li provoca una petita vibració que s'esbaeix a mesura que puja pels meus dits és massa. Massa eròtic per mi. Que tu ets gris metàl·lic però la meva carn és tova; i em desborda. I a mi, així, em costa configurar la nostra relació. Connectarem però a la llarga espero no sentir-me especial en cada contacte... Que per mi això d'un mòbil amb pantalla tàctil m'és massa modern.

per ser inequívoc

2010-10-12T16:29:00.002+02:00

Las lletras molt bonas son;

Pero no las vol lo mon

Dels quatre cents aforismes catalans de Joan Carlos Amat

Ell només vol el gest

Abandonar ser pres

de les paraules

per fi ser-ho dels fets

principi d'eternitat

2010-09-02T13:50:00.002+02:00

les coses que ens passen
ens passen per sempre

Claredat

2010-08-02T13:30:00.001+02:00

No hi ha per què patir. Patir
d'endevinar-nos en la foscor.

És, la llum de la foscor,
la llum de les estrelles...
alguna llum millor?

Si caminem amb claredat
no importa,
què importa si nit, o si dia.

És témer si el cel és emboirat.

Si ni el sol es veu en cor
d'escalfar-nos l'interior,

si ni la lluna es veu capaç
de caminar pel nostre pas.

Repensem la llibertat

2010-07-27T15:26:00.000+02:00

Repensem el pensar
i que per ser lliures
no ens calgui fer-ho.
Només sentir-nos-hi,
sense ser-ne conscients.

No és ser lliure
sinó ser llibertat.

I muts proclamar
(perquè no ho diem,
actuem)
que som el que fem
per canviar el que som.

fuga-fugaç-de-dalt-a-baix

2010-06-29T12:22:00.000+02:00

En la fragilitat de les hores repescades de l'oblit.

Començo a pensar i penso en que pensar pensant-me em pansirà, quedant-me al final massa esmaperdut per passejar, llavors em pessigo mentre penso en despensar-me per no pansir-me tot dispensant-me un poc de pinso pèssim i amb pressa professo que, ex profeso, es per mi el que penso quan parafrassejo que hi ha una solitud en la probresa, però una solitud que li torna el preu a cada cosa.

Lo que sube entonces a mi encuentro no es la esperanza de días mejores, sino una indiferencia primitiva por todo y por mí mismo. Pero hay que quebrar esa curva demasiado laxa y demasiado fácil. Y preciso de mi lucidez. Sí, todo es sencillo. Son los hombres los que complican las cosas.

digerint

2010-06-28T04:22:00.000+02:00

he escrit de nou de llarg i això és tot el que surt:
(de cara al públic diré)
que la processó és molt llarga i el ciri massa curt.

Entrada precipitada

2010-06-21T22:40:00.000+02:00

Entrada precipitada i sense tallafocs.

Que algú em reiniciï a mode segur però ja.
I que em passi ràpid l’antivirus a tot drap.

Així no hi ha qui processi informació.
No m’entenc amb 4 bits que es contradiuen.

Ni que sigui una patada, un copet,
(una empenta?)
amb el software això mai falla, oi?

Figures i pedals

2010-06-06T13:54:00.000+02:00

Diuen que els camins del Senyor són inescrutables i, per això, molt millor, jo he escollit els camins de l’ICC*.

Agafo la bici i munto la vida i, és cert, això és tota una figura… o potser no? La bici em porta, i no només figuradament, més enllà, més amunt. Com tantes coses sabia Lizano que “eran curvas”**, jo sé ara que el ciclisme “es curvo”. La muntanya és plena de revolts i, estic segur, no és casualitat. Pujar, baixar, el pla, el fals pla, revolts, rectes inacabables… no són tot sinó figures de la vida que es dibuixen pedalant.

De la mateixa manera que hem aprés a descobrir el plaer del patiment a les pujades i les rampes impossibles, hem aprés a viure els dies grisos de la nostra vida que, igual que els més feliços, formen part indiscutible de nosaltres mateixos. Si la vida és com l’escala d’un galliner, empinada i plena de merda, jo la faig en bici i me l’apunto… al zurrón del reto CIMA! Sabem, també, que tot el que puja, rotundament, baixa. I val més que no sigui rodolant. Les baixades són aquells moments en que tot ve quasi rodat i no voldria pas dir ara que ens preocupéssim… vaig llegir que les caigudes formen part d’això que practiquem -que ja no sé si és la bici o és la vida- i hem aprés a aixecar-nos amb qualsiga la ferida. Entre pujades i baixades vaig llegir també que “tots volem viure dalt de la muntanya, però que tota la felicitat passa mentre escales”. Combinar bé pinyons i plats, sent conscients d’on ens trobem, en quin moment estem. No convé córrer massa… córrer és de covards, l’Isra ja ho sap! Fora bromes per això, i és que: què és el vent de cara en una recta interminable sinó les adversitats del dia a dia, repartides equitativament en la vida de totes? És veritat que té collons que sigui aquesta l’única cosa repartida equitativament en aquest món... Malgrat això, hem aprés damunt les rodes que un mateix és el primer (i etern) rival d’un mateix, a conèixer l’esforç, el sacrifici i la superació però també la recompensa. I hem descobert, també, que si deixes de pedalar, et caus, la qual cosa ve a dir-nos que cal continuar sempre endavant, amb el cap més alt o una mica més cot: és permés el cansament.

És cert, i amb això ja acabo, que no cal fer-li cas a Kafka***… no cal convertir-se en figura per alliberar-se del pes de cada dia: cal comprar-se una bici.

* ICC - Institut Cartogràfic de Catalunya

** Poema "Las personas curvas" de Jesús Lizano --> http://www.youtube.com/watch?v=XfUDrorit-k

*** I la referència a Kafka tb:
Aleshores n’hi va haver un que va dir: “Per què us resistiu? Si seguíssiu les figures, us tornaríeu figures vosaltres mateixos,
i així us veuríeu alliberats de l’esforç de cada dia”. Un altre va dir: “Aposto que això també és una figura”. El primer va dir: “Has guanyat”. El segon va dir: “Sí, però, per desgràcia, només en sentit figurat”. El primer va dir: “No, en realitat: figuradament has perdut.”

Dibuixant

2010-05-31T11:25:00.000+02:00

“Nos volvemos hacia nuestra persona. Sentimos nuestra propia aflicción y por eso amamos mejor. Sí, quizá la felicidad sea eso, el apiadado sentimiento de nuestra desdicha” El revés y el derecho, Albert Camus

Massa miop per reconèixer l’horitzó m’imagino el meu melic enteranyinat sent l’epicentre del moviment en expansió de l’univers. El món i jo formem un únic engranatge i quan camino distret, abstret, absort, discret, assec la mirada als peus veient el món rodar sota meu. Li clavo un dent, un unglot, un altre dent, un altre unglot... i el faig girar sobre el meu eix, activant el moviment de totes les estrelles que brillen i ballen i s’apaguen i ens mimen des del cel. Quan em canso de casar amb la terra a cada dent escupo quatre paraules mal trobades en un pergamí esgrogueït (que és on m’agrada pensar que escric la meva vida) i profano les idees escrivint-les amb paraules.

El món roda-jo i jo rodamón. Secret, misteri, èxtasi i emocions.

Viatge al pretèrit perfet i bofetada a la galta

2010-05-08T02:17:00.000+02:00

M’estic reprimint però sí, necessito temps… per això
escric per dir q no vull dir res i deixar-ne constància

a Aarhus llambordes i a Granollers lloses

2010-05-04T17:59:00.000+02:00

En la meva primera vegada (volada), i en la meva primera paraula (estrangera).

Un break per recórrer un altre horitzó i un fly per viatjar a la terra plana and then, paradoxically there, get high i creure'm a Montana estant en una køkken. Donar un toc èpic a qualsevol situació amb una melodia que ens soni als Bobobobs i a golpe de atentado partir-nos el cul en el moment menys convenient i inesperat. Jo seré el príncep príap, Malfario mort de fam, perdut en mil paranys... où est la femme aux oranges!? Malgrat tot, donar les tak, així en danske, i donar-ho per tancat. Fa mal tornar a la realitat quan has cantat estant en l'onirisme, aquells instants abans d'adormir-te. De totes formes (m'hi han fet caure ara), la nostàlgia només és una forma d'entretenir-se, ara entre les llambordes d'Aahrus i les lloses de Granollers.

"Poesia SMS

2010-04-22T19:42:00.000+02:00

Com sempre, tard com vaig,
escric petit i, de pressa,

nkripto el vers
entre la fressa
de les tecles:

petites peçes -musicals-
que es pensen lletres..."

d'un que quan escriu essa-ema-esses sembla un analfabet funcional, amb un mòbil que fot llàstima i s'aguanta amb una goma del cabell. No m'agrada escriure si, en primer ordre, el que escric no és per a mi, la veritat!

tres d'abril del dos mil quaranta-sis

2010-04-05T00:33:00.000+02:00

tres d’abril del dos mil quaranta-sis, situem-nos. Són les 5 de la matinada i torno cap a casa, abans però d’endinsar-me entre els llençols em planto al bellmig de la carretera i...

diria que plou
i no m’importa
i li poso la cara
i l’altre galta

i somric

sota la pluja
sota la nit
sota el cel estrellat
com jo ho estic.

Perquè
malgrat tot,
res

jo sóc

2010-03-29T22:22:00.000+02:00

un protagonista despistat sense paper
que s’ha dibuixat guionista sense llapis
per trobar-se director artístic sense material
i endevinar-se públic esgotat

Ja sé que això deu ser més aviat poc però és tot, tot el que sóc jo: el meu espai autònom de decisió. Com què resulta que hi sóc, inevitablement estic. Per la meva banda, estic aquí i trec el nas entre el teló, que és tot el soroll que ofega el món, i ensumo l’insondable per l’empíria perquè jo teoritzo fent dibuixos mentalment; és que, sabreu, sovint tinc la idea però no dono amb la paraula. Al donar-se el fet d’estar-hi, aprofito i m’entretinc. I ja haureu vist que m’entretinc amb la idea tenint-me entre paraules en stock.

Dean Moriarty i el saxofonista clitorià

2010-03-25T23:19:00.000+01:00

-Mira, tío, aquel saxo alto de anoche LO tenía... Lo encontró y ya no lo soltó. Nunca he visto a un tipo que pudiera retenerlo tanto tiempo.
Yo queria saber qué significaba ese "LO". Dean se echó a reír.
-¡Bueno, tío! Me estás preguntando sobre impon-derables... Verás, [...] De repente, en algún momento en medio del tema lo coge... todos levantan la vista y se dan cuenta; le escuchan; él acelera y sigue. El tiempo se detiene. Llena el espacio vacío con la sustancia de nuestras vidas, confesiones de sus entrañas, recuerdos de ideas, refundiciones de antiguos sonidos. Tiene que tocar cruzando puentes y volviendo, y lo hace con tan infinito sentimiento, con tan profunda exploración del alma a través del tema del momento que todo el mundo sabe que lo que importa no es el tema sino LO que ha cogido... -Dean no pudo continuar; sudaba al hablar de aquello.

Jack Kerouac, En el camino
[L'escena de la que parla es al capítol 4 de la 3a part. Brutal, clitoriana. Una de les millors coses que he llegit mai]

Dia Mundial de la Poesia 2010!

2010-03-21T16:08:00.000+01:00

Joan Brossa

Comencem per aquí

2010-03-18T17:06:00.000+01:00

Sola dosis facit venenum. Esses per esquivar com podem el que ni tan sols veiem: el do etílic de l'esperit. Ebrietat sòbria per alliberar l'ànima en l'Eu-phoria: en "l'ànima correcta". Sobria ebrietas pel món teatral en el que vivim, un traç de verticalitat per estripar l'avorrida horitzontalitat gregària de la vida quotidiana, de l'ara i aquí, per avançar pròspera i còmodament pels cercles concèntrics del ser.